Vides secretes

Tenia setze anys i pensava que per fi havia comprat la meva llibertat, m’havia costat dos estius treballant a la pizzeria. Xavier, que era com es deia el mecànic, s’havia pres molt seriosament el fet d’explicar-me com havia de fer el rodatge de la moto, així que ignorant las seves paraules vaig prémer l’accelerador cap a la vida que segur que havia  d’existir més enllà de l’Escala; primer Viladamat, després Saus, més tard Camallera, fins a Mendiyà. Tots eren deserts, a les places dels pobles només es veia algun avi passejant la seva desgana. No m’ho podia creure, però encara tenia una oportunitat. La capital, sí, a la capital segur que hi hauria ambient. Quant hi vaig arribar els nervis i la fred competien per ser els principals artifexs de la tremolor que s‘endevinava al meu llavi inferior. Però tampoc no hi havia ningú. Vaig passejar pels seus carrers vells imitant els avis que havia vist. Fins que em vaig trobar a la Rambla, davant de la llibreria Geli. Vaig veure una noia que tímidament em mirava des de l’entrada de la llibreria, com si li estranyés que hi hagués una altra persona de la seva edat al món. Va seure en un banc que hi havia al costat de la entrada, va treure d’una bossa “Tendra és la nit”, d‘Scott Fitzerald i amb un boli va escriure a la primera plana el seu nom i el seu telèfon, va deixar el llibre al banc i va marxar sense acomiadar-se. Des d‘aquella nit vaig tornar al mateix lloc cada vegada que tenia festa, al principi per comprar llibres on seguir trobant aquell mon glamurós i ple d’aventures que m’explicava Fitzerald, però després varen venir les paraules amb què Mario Vargas Llosa explicava la dolça nostàlgia criolla. Com descriu la confusió de Sudàfrica, Coetzee. Les febres de Dostoyevski o l'angunia de Céline.

A la noia mai li vaig trucar, Scott Fitzerald ja m’havia donat el que buscava, m’havia donat la llibertat.